El natural existir a la pintura d'Elena López Vicens
En l’àmbit de l’expressió pictòrica paisatges i marines són, en principi manifestacions simples encara que intenses i directes, de les emocions que en els humans ens desperta l’encontre amb la bellesa natural que ens envolta. La llum que tot el crea no solament es projecta, sinó que creix i es diversifica en incomptables colors i formes. I encara que tots podem apreciar-lo en major o menor grau, és l’artista plàstic el que el perpètua per als altres a través de si mateix. Així compleix amb la missió que s’ha imposat, mogut pel grat servei al vocacional, de ser testimoni del que hi ha més enllà del propi ser. Però a mesura que avança en la plasmació del que veu, enriqueix el seu pensament i en moltes ocasions aconsegueix, d’acord amb les seves particulars facultats, estructurar un discurs que és definitori no només de si mateix sinó que serveix d’esperó al progrés aliè. Això és el que succeeix en el present cas amb la pintura d'Elena López Vicens, que no solament descriu el que coneixem per proximitat ambiental o per similitud gràcies als conceptes que tenim de muntanyes i mars, camps i platges, oliveres i ametllers, sinó que amb les seves panoràmiques i visions des de l’alt ens dóna el bell i exacte sentit del que ha de ser l’existència en societat.
La Mallorca d’interior no la de les platges i del turisme massificat que ens condiciona com mal necessari-, així com les terres de la Cerdanya i de la Segarra a Catalunya, sense oblidar els dies grisos i les marees baixes de certs racons de Galícia, són per a Elena López Vicens elements vivificadors de la seva personal biografia artística, a més a més de la humana. Però en la immersió que realitza com a pintora, amplia amb generositat de sentiments les inicials emocions i aconsegueix com una gran simfonia -hi ha musicalitat en les seves línies i pigments- que ens universalitza. A través dels seus quadres ens sentim com quan, després de l’ascensió sense presses i per pur plaer d’excursionistes, coronem un cim i estenem la vista per la plana de la que venim. O com quan passegem per una platja en les hores màgiques en els quals, fins i tot al mar, tot és silenci, oberts i receptius respecte a l’íntim pensar i advertim que les idees creixen i flueixen ordenadament al nostre cervell al ritme que marca el cor.
Pintora de matisos, Elena López Vicens no es perd en ells, sinó que els entén com una contribució a la unitat de l’existí de la què neixen els conceptes. Per això les seves pintures són actives i fresques, reals més enllà del realisme, actuals perquè no pretenen quedar-se en d’immediat, intuïtives i conscients; en definitiva, naturals com el misteri de l’existí.
Josep M. CADENA - Crític d’Art de "El Periódico”-Text del catàleg de l'exposició a Ibercaja de Zaragoza'
Elena López Vicens
Per a un historiador de l’art –cal dir que Elena López Vicens a part de pintora també estudià història de l’art i ho entendrà- escriure sobre un pintor actual no és una tasca pròpia. Estem acostumats a analitzar obres fetes fa decennis, sovint segles, a veure-les com testimonis d’un temps passat, i a documentar-les fent servir papers antics, indicis i pistes quasi detectivesques per a acostar-nos a la seva realitat, que d’altra banda contemplem amb una perspectiva còmoda, per a veure-hi clar.
Quan hem de parlar d’un pintor viu, en canvi, ens trobem que el tenir-lo tan a prop ens impedeix “estudiar-lo” amb calma, la seva obra recent feta se’ns tira al damunt, constatem també que el document no és de paper sinó que és de carn i ossos, ens adonem que el que li preguntaríem seria simplement informatiu i no és l’important, i que a fi de comptes escriure sobre algú que s’expressa d’una altra manera, diferent a la paraula, fins i tot potser sigui del tot sobrer.
Segurament el cas és que a un artista viu no se l’ha d’estudiar. L’historiador de l’art quan deixa de ser-ho també és una persona normal i corrent, i com a tal pot ser el simple espectador al que van dirigides totes les obres d’art en els temps moderns. D’Elena López Vicens tenim el testimoni d’un molt il•lustre professor seu ja traspassat –Rafael Santos Torroella, que li prologà la seva primera individual el 1964-, que manifesta que era una de les alumnes més brillants de les darreres promocions d’aquella època. Però aquella brillantor ella no la va posar al servei del virtuosisme, sinó de la senzillesa, d’una manera sòbria de veure el paisatge. Tens la impressió que aquesta artista, que també és professora, pinta com viu, o pinta vivint. Es posa davant d’un paisatge i deixa que els pinzells facin la seva tasca valent-se tot just d’un punt d’aquella brillantor tècnica que va adquirir a les aules, la justa perquè la seva “traducció” del paisatge sigui intel•ligible.
La pintura d’Elena López Vicens no pertany a cap “isme”. A ella segurament doncs no podrem penjar-li cap etiqueta, i ara això pot semblar un inconvenient quan l’art ha esdevingut sempre inseparable d’una taxonomia peculiar; però segurament també això és el millor que li podia passar, ja que la creació artística és abans que res una mena de transpiració espiritual –que deia René Huyghe-, i aquest tipus de coses no lliguen bé amb les classificacions, o en tot cas aquestes hi juguen veritablement un paper molt secundari.
Què hi fa que els paisatges d’Elena López Vicens no pertanyin a cap escola tipificada; en definitiva el que val és que els primers d’aquests paisatges porten més de quaranta anys dialogant en silenci amb persones en la intimitat de les seves llars. I això és la vida.
Francesc FONTBONA - Text del catàleg de l'exposició a l'Aula de Cultura Caixa del Penedès, Vilafranca del Penedès, 2006
ELENA LÓPEZ VICENS
DIFERENTS VISIONS D’UNA ÚNICA REALITAT
Quan ens trobem davant l’obra d’un artista amb allò que Ramón Gaya anomena "sentiment de la pintura" ens adonem que, en el fons, no compten els gèneres, perquè la pintura és una.
El paisatge revela llavors trets fisonòmics; el cos humà esdevé orografia pura i el seu color mostra les tonalitats del camp a la primavera o a la tardor; les aigües de la marina, tenen la fluïdesa i profunditat del temps i l’espai, i el bodegó ho resumeix tot, no com a suposada natura morta, sinó ben viva.
Aquests paisatges i marines d’Elena López Vicens són demostratius d’una plàstica i fonda apreciació del camp. Buit o espargit d’arbres, amb el perfil de muntanyes llunyanes o mostrant en primer terme el tronc de fortes i suposadament centenàries oliveres. Els colors no són sencers: tampoc no ho són a la naturalesa. Tot és matisat, i els grocs, ocres foscos i vermells del camp, el verd fosc dels arbres i els verds i blaus de les muntanyes del fons es fusionen, com a visió de la natura que sap descobrir la seva profunda unitat.
El sentiment de la pintura a que em referia al principi s’expressa amb un gran respecte a la naturalesa que indueix a la pintora a velar pudorosament la seva força. Perquè sota la sensibilitat i delicadesa de les aigües de les marines o de les altres aigües dels camps, o de la aparent aspror dels nuosos troncs de les oliveres, s'oculta una veritable passió pel color. En els quadres d'aquesta exposició, Elena López Vicens manté la qualitat plàstica d'anteriors exposicions que coneixem d'ella, fins i tot amb més rigor i sobrietat, buscant allò que és essencial del paisatge.
J. CORREDOR-MATHEOS, Text del catàleg de l'exposició de La Punxa de Girona, 2004
SELECCIÓ DE CRÍTIQUES
Els paisatges amarats de dignitat d’Elena López- Vicens a l’Aula de Caixa Penedès
Aquesta barcelonina reivindica la llibertat de l’artista i aposta per la sinceritat a l’hora d’escollir tant el tema com la manera de pintar
Elena López Vicens (Barcelona, 1940) ha confiat els seus paisatges a I’Aula de Cultura de Caixa Penedès, al Fòrum Berger Balaguer, perquè vilafranquins i penedesencs tinguem l’oportunitat de viatjar a dues comarques catalanes -la Segarra i la Cerdanya, a les Ries Altes de Galícia i a la Serra de Tramuntana, a Mallorca.
Aquesta col•lecció de paisatges destil•la la sinceritat i dignifica la persona que els ha pintat.
López Vicens necessita conèixer bé i interioritzar els indrets abans de plasmar-los, a la seva manera, en un quadre. És per això que diu que no se sentiria còmode participant en un concurs de pintura ràpida, malgrat que ella és de les que es planta al davant de la natura amb el cavallet, els olis i la tela. Reivindica la llibertat per sobre de tot com un valor irrenunciable de l’artista. "Vull pintar el que em ve de gust i quan em ve de gust", afirma taxativa. Es per això que no acaba de sintonitzar gaire amb uns marxants d’art que sovint li recriminen que la seva pintura -encara que inclogui paisatges i marines- no es comercial.
Elena López Vicens ha defugit el paisatge pintoresc, amable, que la gent normal i corrent està disposada a penjar al menjador de casa, i s’ha decantat pels paisatges que a ella li transmeten un determinat sentiment. De Mallorca, per exemple, ha prescindit dels paisatges mariners, del blau del mar, i ha fixat l’atenció en un territori amagat i gens típic, però molt autèntic, com és la Serra de Tramuntana i el Pla d’Aubarca, a prop del monestir de Lluc.
No és casual aquesta elecció. L’artista passa llargues temporades en aquesta zona de Mallorca, una illa a la qual se sent vinculada per arrels maternes, de la mateixa manera que se’n va sovint a les Ries Altes perquè el seu pare era originari d’allà. La Segarra -on té casa, i la Cerdanya també són dues comarques properes i estimades per a López Vicens.
D’altra banda, l’autora d’aquests paisatges explica que la llibertat de la qual parla va ser una opció personal després de comprovar que malgrat haver guanyat als vint anys el Premi de Pintura jove de la Sala Parés, no es podia guanyar la vida pintant sense renunciar a ser ella mateixa. "Em vaig estimar més dedicar-me a I’ensenyament -és catedràtica d’institut en l’especialitat de dibuix- i pintar el que em ve de gust, estigui de moda o no ho estigui". López Vicens reconeix que ven a un públic més aviat minoritari, i que les teles que tenen més èxit són les dels paisatges gallecs, sovint recreant aquestes marees baixes que tant sorprenen els que no som d’allà perquè la terra i el mar semblen fusionar-se...]
Pep FORNS; El 3 de vuit, p.81. Vilafranca del Penedès, 21 d’abril de 2006
"....Gusta la artista de pintar desde la altura anchas extensiones de valle, en cuyo fondo las montañas que cierran éste dejan asomar una pequeña porción de cielo. La mirada de la artista, extendida sobre la panorámica que así se le presenta, discrimina términos y valores con clara determinación, se da cuenta de los tonos y matices, y su pincel los traduce en amplias y sobrias simplificaciones, por las cuales todo se halla en su lugar y categoría, y enlazado por un serio sentido de la composición. Es de notar la poca atención que presta López Vicens a las triviales añagazas del cabrilleo colorístico y la falsa luminosidad de los colores vivaces para procurar, y lograr, la luminosidad de sus temas con tonalidades de las que todo relumbrón ha sido extirpado. Con todo ello la delicada armonía que consigue en sus lienzos es plenamente persuasiva.
Juan CORTÉS; "Elena López Vicens" La Vanguardia, 25 d'abril del 1965
"...Los paisajes de Elena López Vicens rehuyen la anécdota fácil y la proverbial prestancia decorativa de tanto paisajismo al uso. Son, sin embargo, paisajes de gran interés, justamente porque se atienen a lo esencial y sustantivo de una atmósfera, una gama cromática, una visión como la trascripción, no literal ni momentánea, de esta, sino como su reelaboración y recreación a través de una sensibilidad y un temperamento que saben ir más allá de los pormenores superficiales o anodinos de las cosas.
Rafael SANTOS TORROELLA; "Elena López Vicens, en la Sala Jaimes"; El Noticiero Universal, 21 de abril de 1965.
Sus paisajes, que la caracterizan, son extremadamente sobrios, muy vigorosos, llenos de fuerza contenida, pero densa, concentrada. El tema está siempre- sobre todo en los paisajes- reducido a sus líneas esenciales, en una abstracción que no la aparta jamás del modelo, sino que parece adentrarla más en él. Estos cuadros están pintados con alegría, gozosamente. Tanta pasión como se adivina en esta pintura está expresada con una gran delicadeza que no oculta la fuerza que la anima. Cada obra tiene unidad, es algo con vida propia. Se ve claramente que estos paisajes, estas figuras, están vistos, sabidos ver, por una mirada atenta, con un auténtico conocimiento y sentimiento de lo que es la pintura.
José CORREDOR MATHEOS; "Elena López Vicens" Destino 10 de abril de 1965
Las formulaciones plásticas- pintura o grabado- hallan en Elena López Vicens pareja preocupación por esquematizar la forma, idéntico rigor compositivo y estructural. En la pintura, el juego cromático participa de esa misma sobriedad al descomponerse en gamas casi monocromas de graves y profundos acordes. Lo trivial y anecdótico aparece inexorablemente eliminado de esa geometría estricta y suficiente, donde la realidad es apenas aludida mediante un lenguaje tan parco como expresivo. La técnica es igualmente sobria y directa, con una absoluta pureza de dicción, así en los óleos como en las litografías, dentro de una perfecta unidad estilística.
Ángel MARSÁ; "E. López Vicens" El Correo Catalán, 10 de abril de 1965, p. 12.
"...los paisajes están huérfanos de intención descriptiva y las manchas de color obran con un vigor que no frena la solidez de las estructuras marcada por franjas negras que subrayan su estructura. No necesita exaltar la paleta para demostrar el nervio con que pinta. La limita a la severidad de tonalidades terrosas, verdes y grisáceas, en las cuales los matices se hallan ahora presentes. Síntesis de estructuras y color que en algunos casos se diría que quieren prescindir de la presentación concreta volando por el cielo de la libertad total y que en todo momento dan un sentido de grandeza a la pintura lo mismo que la fuga y la seguridad con la que están tratadas las estructuras".
Alberto del CASTILLO; "López Vicens"; Diario de Barcelona, 16 de abril de 1965.
